Restaurant Dos Torres

Restaurant Dos Torres


El Restaurant Dos Torres es troba en ple barri de Sarrià.
Està situat a la Via Augusta, en una finca modernista de principis del segle XX plena d’història i de bellesa, que és patrimoni històric de la ciutat.

Després de cinc anys de reformes, aquesta i­cona burgesa de la Via Augusta s’ha recuperat per als ciutadans i els turistes de Barcelona.



Es tracta d’un edifici contemporani que presenta una decoració elegant, càlida i avantguardista i ofereix un ambient còmode, agradable i relaxat.

Una sèrie d’avatars han convertit el Restaurant Dos Torres en un dels pocs vestigis d’aquella Vi­a Augusta de cases senyorials, jardins frondosos i gent acomodada.

És un lloc de visita obligada per la història que desprèn.

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).



Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

A Pere Castelló

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5028_1_3&tipusImg=2
Escultura dedicada al metge Pere Castelló

 

A Barcelona hi ha deu monuments dedicats a metges catalans i dos a metges estrangers. Els catalans són els doctors Pi i Molist, Martí i Julià, Ignasi Barraquer, Jaume Ferran, Josep Girona, Jeroni de Moragas, Jacint Reventós, Bertomeu Robert, Josep Trueta i Pere Castelló. Els dos estrangers són Alexandre Fleming, descubridor de la penicil·lina, i Samuel Hahnemann, creador de l'homeopatia.

Pere Castelló és el que correspon a una època històrica més reculada, ja que va viure entre 1770 i 1850. Nascut a Guissona, va viure la major part de la seva vida a Madrid, on va ser metge de la família reial, primer amb Ferran VII i després amb Maria Cristina i Isabel II. L'autor del bust de bronze col·locat sobre una alta base en la plaça que porta el seu nom és un altre escultor contemporani d'ell, si bé més jove, Ponciano Ponzano, que va començar la seva carrera artística els anys trenta del segle XIX. Sembla però que aquest retrat del doctor Castelló no el va prendre al natural sinó que va fer servir algun retrat pictòric que li havien fet altres artistes, potser el de Vicente López que es conserva a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid. López sí que fou absolutament contemporani del doctor Castelló, ja que van néixer i morir gairebé els mateixos anys. Ponciano Ponzano, aragonès que va viure a Madrid la major part de la seva vida, com Castelló, és autor d'una obra molt extensa, majoritàriament de retrats i funerària, però la seva obra més popular és la última que va fer i la única en que va representar animals: els lleons de l'entrada del Congrés de Diputats.
Quan un regidor de l'Ajuntament de Guissona, Jaume Alsina Oliva, va promoure la col·locació d'un monument al doctor Castelló a Barcelona, el Ple de l'Ajuntament de Barcelona va prendre l'11 de juliol de 1994, l'acord de fer una còpia del bust original fet per Ponzano, que es conserva a Madrid i, col·locada aquesta còpia sobre una base dissenyada per Josep Garganté Pujol, es va enjardinar l'entorn en una petita placeta de nova creació prop de Piscines i Esports, delimitada per l'avinguda de Sarrià, el carrer del doctor Fleming i el de Bori i Fontestà, a la que es va donar també el nom del qui fou nomenat marqués de la Salud el 1846 per Isabel II, a qui probablement havia ajudat a néixer, ja que el 1830 era catedràtic d'Obstetrícia del Real Colegio de Cirugía de San Carlos, a Madrid, i des del 1825 cirurgià de la família reial. El monument, però, no li fou dedicat per aquesta vinculació amb la corona sinó, en primer lloc, per ser fill de Guissona, municipi que el promovia, i també perquè fou el principal autor de la reforma del 1827, que uní els ensenyaments de Medicina i de Cirurgia. I això tot i que havia estat destituït del seu títol d'acadèmic el 1824, en ser restaurat l'absolutisme de Ferran VII, per les opinions que havia expressat durant el Trienni Liberal (1820-23). Però fou rehabilitat pocs mesos més tard. Per aquests valors, la Reial Acadèmia de Medicina va donar suport a la proposta guissonenca i s'adherí a l'acte d'inauguració, que va tenir lloc el diumenge 6 de novembre de 1994 pel matí.

Van estar presents en la inauguració els alcaldes de Barcelona i Guissona, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, representants de la Reial Acadèmia de Medicina, i un gran nombre de veïns de Guissona traslladats en autocars especialment fletats per l'ocasió. L'acte es va incloure dintre el programa de la festa major de Guissona d'aquell any.

Després de la inauguració del monument i la nova placeta, on la Coral Vila de Guissona va cantar la sardana "Guissona", de Ramon Pujol Llanes, va tenir lloc un acte acadèmic organitzat per la Reial Acadèmia de Medicina, al col·legi de La Salle Bonanova, on la Coral va tornar a oferir un recital de cançons i on l'historiador Josep Maria Massens i Esplugues va glossar la figura del doctor Castelló. Després va haver-hi missa i un dinar de germanor de tots els guissonencs desplaçats a Barcelona per l'ocasió. 

Escultures del jardí de la Biblioteca Clarà


Pati d'entrada a la Biblioteca Clarà.
La crisi provocada pel tancament del museu Clarà, al carrer de Calatrava, va desembocar en l'enderroc de la casa de l'escultor i en l'adaptació del seu estudi, obra de l'arquitecte Raimon Duran i Reynals (1947), com a biblioteca pública especialitzada en escultura. També es va decidir convertir el pati creat per la demolició de la casa en una exposició permanent de Clarà, amb cinc obres seves, quatre de les quals ja hi eren en el moment de la inauguració de la biblioteca, el divendres 25 de febrer de 2000. A l'acte van assistir l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Cultura, Ferran Mascarell. Les quatre estàtues eren Nu de dona (1930), Tors de dona (1938), Nu de dona ajaguda (1941) i Discòbol (1953). Més tard, al novembre, s'afegí a la sèria una estàtua més gran, Joventut (1928). També hi va haver una tímida manifestació dels Amics de Clarà, resignats, tanmateix, a l'evidència.
Com sigui que les escultures originals, de marbre i terra cuita, es trobaven molt malmeses pel pas dels anys, el novembre de l'any 2000 van ser substituïdes per còpies de bronze, moment en què es va afegir la cinquena obra esmentada. En aquest mateix jardí es conserva un bloc de marbre, que la mort va impedir a Clarà d'esculpir, on es va gravar un poema de Joan Maragall dedicat a l'escultor. Dalt de l'entrada a la casa hi ha uns relleus que representen dues dones assegudes, posats per l'autor el 1947. 

Col·legi de Metges

Quan el Col·legi de Metges va traslladar la seva seu social des del Casal del Metge a la via Laietana, on era a lloguer, fins a l’edifici que ocupa, des del 1968, al passeig de la Bonanova, va encarregar al pintor Joan Vila Grau i al ceramista Jordi Aguadé un gran mural ceràmic per decorar el pany de paret que quedava nu a l’esquerra de la porta d’entrada. Vila Grau i Aguadé pertanyien al grup artístic La Cantonada en aquella època en què era corrent que els artistes d’avantguarda s’agrupessin per sentir-se més forts en l’angoixosa soledat de l’art imperant les primeres dècades del franquisme. Portaven ja algun temps treballant en projectes conjunts, tant en peces de contingut figuratiu com abstracte, i de petit format o de grans dimensions, aplicades a l’arquitectura, com va ser el cas de l’obra feta per al Col·legi de Metges.

L’encàrrec es va fer en l’època de la presidència del doctor Lluís Trías de Bes, en que també es va portar a terme la construcció de l’edifici al que està adossat el mural ceràmic. Aquest edifici es va aixecar en un solar adquirit pel Col·legi el juliol de 1964, situat entre el passeig de la Bonanova i el que aleshores eren les cotxeres de tramvies del carrer de Dalmases. L’arquitecte de l’edifici va ser Robert Terradas Via, autor, entre altres edificis, de dos dels edificis de la zona universitària de l’avinguda Diagonal: el d’Enginyers Industrials i el conjunt de Filosofia i Lletres.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON555001_1_01&tipusImg=1Encara que l’edifici dóna per un dels seus costats al passeig de la Bonanova, l’entrada principal es va establir pel carrer de Vilana, el costat Llobregat del qual ocupa totalment. A l’esquerra d’aquesta porta, l’arquitecte va deixar un pany de paret despullat d’una superfície d’una mica més de 35 metres quadrats. És per a aquesta superfície que es va encarregar el mural ceràmic a Vila Grau i Aguadé, que el van cobrir de 198 peces de refractari de 40 x 40 cms cadascuna, cuites a 1300 graus i esmaltades a 1100. Fa 12,50 metres d’ample per dos i mig d’alt. El contingut no volia tenir cap significació determinada, encara que alguns hi han volgut veure al·lusions a instruments mèdics. És un pur joc de volums, formes i textures sobre diferents plans, utilitzant les tècniques de la ceràmica.

L’edifici, segons el projecte de Robert Terradas, el va començar a aixecar la constructora Huarte y Cía. l’estiu del 1966 i el va enllestir en un any. Va entrar en servei el 1968, el mateix any de realització del mural, i es va inaugurar oficialment el diumenge 15 de desembre d’aquell any, amb l’assistència d’autoritats civils i militars i la tradicional benedicció pel bisbe Modrego que, des de feia quasi dos anys ja no era arquebisbe de Barcelona (havia estat succeït pel polèmic Marcelo González) sinó que tenia el títol honorífic de bisbe de Monte Numídia.

Es va comentar aleshores que els metges no havien volgut ser menys que els arquitectes, que mitja dotzena d’anys abans havien inaugurat nova seu a la plaça Nova amb un mural de Picasso a la façana. Algun diari va arribar a parlar fins i tot de guerra de plafons.

Deu mesos després de la inauguració del Col·legi de Metges i del mural, el 13 d’octubre de 1969 es va inaugurar en el solar veí del carrer Dalmases, on hi havia hagut unes cotxeres de tramvies, un petit parc urbà que porta el nom de Jardins del Doctor Roig i Raventós, metge i escriptor mort precisament quan s’estava construint el nou edifici del Col·legi, el 1966. El nom va ser demanat pel Col·legi i a l’acte d’inauguració per l’alcalde Porcioles hi va assistir el president del Col·legi de Metges, Lluís Trías de Bes. 

Sant Jordi

Aquesta és una escultura urbana que té la característica singular d'haver estat inaugurada dues vegades. La primera va ser el dia 24 de novembre de l'any 1962, quan va obrir les portes el Centre Cardiovascular Sant Jordi, de la Via Augusta, a la porta del qual està situat. La Caixa de Pensions, promotora i propietària d'aquest centre mèdic, va decidir de comú acord amb l'arquitecte Ricard Ribas Seva, autor de l'edifici, de col·locar a l'entrada una imatge de sant Jordi, del qual la clínica havia pres el nom, que va ser encarregada a l'escultor Joaquim Ros.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5920_1_2&tipusImg=1La segona inauguració es va fer set mesos més tard, aprofitant una visita del cap d'Estat, Francisco Franco, a Barcelona, segons asseguren els directius actuals del centre mèdic. Franco va estar a Barcelona des del 13 al 30 de juny de 1963, amb un parèntesi de dos dies per visitar les ciutats del Vallès afectades per les riuades de la tardor anterior. Segons fonts de la clínica, un dels actes previstos va ser la visita del dictador a la nova clínica, ja en funcionament des del mes de novembre anterior, i per donar més solemnitat a l'acte s'hauria fet una segona inauguració de l'estàtua de Sant Jordi. Però no existeix cap constància a la premsa d'aquesta inauguració. Durant aquella estada, Franco havia inaugurat al castell de Montjuïc una altra escultura: la seva pròpia estàtua eqüestre, obra de Josep Viladomat.