Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris passeig bonanova. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris passeig bonanova. Mostrar tots els missatges

Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

L'edifici del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

La junta presidida pel Dr. Trias de Bes acordà el 1964 la construcció d’un nou edifici col·legial. Els espais al Casal del Metge, la casa gran de la medicina catalana des del 1931 a la Via Laietana, eren insuficients per als serveis professionals i de lleure dels més de 5.000 metges col·legiats.

L’adquisició d’un solar al passeig de la Bonanova fou objecte de controvèrsia entre els col·legiats, més per la llunyania del centre i la fidelitat al significat del Casal que no pas pel finançament de l’obra, que es féu mitjançant crèdit i no aportacions col·lectives dels metges.
L'edifici en construcció.
El concurs fou guanyat el febrer de 1965 pel projecte presentat per Robert Terradas Via, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i Jordi Adroer Iglesias, catedràtic a la mateixa escola. Influïts per la revolució estètica dels seus mestres racionalistes, Terradas Edifici del COMB en construcciói Adroer afegiren al seu projecte la vanguàrdia constructiva europea del moment.

L'edifici en l'actualitat.
El resultat arquitectònic fou singular en aquell context d’aïllament i desinformació del franquisme. La sintaxi arquitectònica es mostra en un joc de volums que va més enllà de la funcionalitat interior que l’edifici referma. L’edifici s’ennoblí amb la incorporació d’un mural del pintor Joan Vila Grau realitzat pel ceramista Jordi Aguadé Clos.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Un petit cinema desaparegut el "Cinema Spirng".

Tota una generació de sarrianencs i de “tres-torrencs” no poden entendre ni explicar la seva vida sense el Cine Spring. Aquesta sala, oberta al número 103 del passeig de la Bonanova, a tocar de la Via Augusta, va projectar pel•lícules des de la seva inauguració, l'any 1911, fins que va tancar el 1984. Tota una vida durant la qual va passar del cinema mut al cinema modern, convertint-se en un referent inel•ludible sarrianenc. El seu amo ja havia obert abans una altra sala amb el nom de Cinematògraf Edison, però va tancar-la el 1910 per centrar-se en el nou Cine Spring.
Imatge dels anys 40.
Les sessions tenien mitja part, durant la qual s'obrien les finestres per ventilar la sala i es venien tota mena de refrigeris i aperitius. Les cròniques locals asseguren que la sala era molt freda i que a l'hivern hi anaven quatre gats, alguns dels quals s'emportaven l'estufa de petroli des de casa per escalfar-se mentre veien un film. A partir de mitjans del anys 70 van començar les mítiques dobles sessions i els espectadors s'empassaven dues pel•lícules seguides. Qualsevol persona que fos jove durant els anys 70 i 80 ho ha de recordar inevitablement. Aquelles sessions maratonianes van ser el darrer intent dels cinemes de barri de salvar-se d'una extinció inevitable, que en el cas del Cine Spring va arribar el 1984. L'any següent el local va ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges.
Imatge actual de l'any 2014.
Al costat del cinema hi havia, segons diuen, un bar diminut l'amo del qual era un perfecte falangista. Retrats del dictador Franco i de Primo de Rivera omplien les parets. Precisament la dictadura va obligar, durant un temps, a canviar el nom del cinema perquè l'anglès no estava ben vist: el Cine Spring va passar a dir-se Cine Murillo. Absurditats de les dictadures, que per sort només va durar fins el 1952.




CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.

La casa del sultà (Muley Afid)

El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.

El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, ​​que cada vegada van ser menys.
 
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.
Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.

El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.