Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges

La història esborrada de l’antic casino de les Tres Torres

La trajectòria d'aquest edifici modernista conegut com a Casa Urrutia i construït l'any 1905 és tot un misteri | Després d'anys d'abandonament, els nous propietaris convertiran l'immoble en pisos de luxe.


La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX.


Barcelona, 1905. Mentre la capital catalana s’obria al mar amb la construcció de la Via Laietana, que culminaria tres anys després connectant el centre de la ciutat amb el litoral, en una zona a la perifèria de Sant Gervasi començava a erigir-se al carrer del Rosari, 44, la Casa Urrutia, un edifici d’estil modernista que passaria a la posteritat per haver albergat suposadament l’antic casino de les Tres Torres. Amb els anys, la finca on està ubicada la casa acabaria flanquejada per les línies de ferrocarrils de Sarrià i, posteriorment, per l’actual Via Augusta, quedant la seva història esborrada i reduïda a una petita menció dins del catàleg municipal de patrimoni.

La majestuositat de l’edifici original té poc a veure amb l’actual aspecte decadent i desangelat que presenta la façana. Només la malla de color verd que penja del sostre i un cartell d’una promotora immobiliària semblen indicar que la casa no està abandonada. De fet, res més lluny de la realitat, ja que pròximament començaran les obres de reforma per convertir la finca en pisos de luxe. Aquests primers indicis d’activitat a la casa després d’anys sense moviment han estat precisament els culpables que diverses persones comencessin a moure fils per esbrinar la història que amaguen les gruixudes parets de pedra i el per què de la protecció com a Bé d’Interès Urbanístic (BIU) que ostenta l’immoble, tal com figura al Portal d’Informació Urbanística (PIU) de l’Ajuntament de Barcelona.


Una fotografia recent de la Casa Urrutia que mostra el seu estat de semiabandonament.

Un arxiu fantasma i l’escriptor de Valladolid.

La recerca en aquest particular paller la va iniciar l’any 2022 el despatx d’arquitectura Àgora, la companyia contractada pels nous propietaris dels terrenys per dur a terme la reforma de l’edifici. Amb l’ajuda de l’enginyer Artur Rojas i del Taller d’Història de Sarrià, l’empresa encapçalada per Jose Luis Cisneros i Joan Casals va començar a investigar els antecedents i recopilar documentació sobre la Casa Urrutia i la seva història. El procés, però, no va ser bufar i fer ampolles. “No sabem per què, però pràcticament no hi ha informació al respecte. Sabem que es va construir el 1905, que durant molts anys hi va viure una família a la planta principal i que la resta de l’espai el subarrendaven“, explica Cisneros en una conversa amb el TOT Barcelona.

Les gestions amb la Direcció de Patrimoni de l’Ajuntament i les visites a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona van permetre contrastar aquests primers indicis recavats, però, davant la sorpresa de l’equip d’arquitectes, no van permetre posar llum als múltiples clarobscurs de la història de l’edifici centenari. “És com si l’arxiu mai hagués existit. Potser algú se’l va emportar i no el va retornar“, cavil·la Cisneros, que no recorda haver-se trobat abans en una situació d’aquestes característiques. Un dels pocs documents als quals va tenir accés el despatx d’arquitectura és un contracte d’arrendament que va signar l’aleshores propietari amb Lope F. Martínez de Ribera, un periodista i escriptor de 34 anys natural de Valladolid que volia llogar un dels baixos de l’immoble per un any i que anys després faria carrera com a crític cinematogràfic en diversos mitjans barcelonins.

Un dels únics documents que es conserven del passat de la Casa Urrutia.


El record oblidat del casino.

Tanmateix, una de les incògnites més inversemblants al voltant d’aquesta casa és la presència pràcticament nul·la als arxius de cap referència a l’antic casino de les Tres Torres, que a priori va tenir la seva seu almenys durant uns quants anys en aquest edifici. Només en un llibre del periodista Antoni Capilla sobre aquesta zona de la capital catalana apareix una petita menció a l’immoble en qüestió i a l’activitat recreativa que hi tenia lloc: “Quan la Via Augusta no era més que un camí de ronda al costat de la via del tren de Sarrià, uns quants propietaris de la zona van decidir crear el Casino Tres Torres. La institució va ocupar breument l’anomenada Casa Urrutia, un senzill edifici quadrat i modernista amb façana d’estuc que imita la pedra i un notable jardí posterior presidit per una curiosa torrassa amb merlets”.

Les vies del tren de Sarrià per la Via Augusta en una imatge de principis del segle XX.


Contradiccions i hipòtesis.


Aquesta referència, però, contrasta amb els resultats de l’anàlisi de l’estructura interior de la casa duta a terme pel despatx d’arquitectura Àgora, que conclouen que l’edifici no va albergar cap mena de gran equipament d’aquestes característiques. Per argumentar aquest posicionament, Cisneros apunta que tant la cuina com els lavabos són els originals que es van construir l’any 1905 i que la distribució interior no ha patit cap alteració rellevant que indiqui que es va utilitzar com a casino durant un període prolongat en el temps. “Sembla inviable que ho hagi sigut. No hi ha cap indici de canvi i tampoc figura cap modificació de l’activitat en el registre”, insisteix l’arquitecte.

Una de les hipòtesis que explicarien aquesta dicotomia respecte a l’existència de l’antic casino de les Tres Torres és que la Casa Urrutia no s’utilitzés ben bé com a negoci recreatiu, sinó que funcionés com una petita sala de joc familiar que obria les seves portes un cop o dos a la setmana. Així ho creu Jesús Mestre, un dels impulsors del Taller d’Història de Sarrià, que remarca que això explicaria per què l’activitat econòmica que hauria de generar i declarar aquest casino no figurava enlloc.

La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX.


La reforma, un punt d’inflexió per recuperar la història?


Tot aquest periple d’incògnites ens porta a la situació actual d’aquest edifici modernista del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que després de gairebé quinze anys en estat de semi abandonament i amb una família que vivia a l’entresòl com a únics inquilins, tornarà a la vida gràcies a una profunda reforma que dividirà la finca en diversos habitatges. Aquesta remodelació s’haurà de fer seguint els criteris que marca el nivell de protecció per als Béns d’Interès Urbanístic (BIU), que en aquest cas concret implica que qualsevol intervenció que es faci ha de mantenir la volumetria i els elements originals de la façana. En aquest sentit, sí que es permet edificar una nova construcció a la finca, sempre que aquesta tingui un mínim de tres metres de separació amb l’edifici actual.

Una fotografia recent del pati de la Casa Urrutia, on es podria construir una nova edificació. Fotografia de Artur Rojas.



Consultats per aquest mitjà, des de l’Associació de Veïns de les Tres Torres asseguren que fins fa uns mesos desconeixen completament que la Casa Urrutia hauria estat la seu de l’antic casino del barri i lamenten l’estat semi-ruïnós que ha presentat el conjunt durant tots aquests anys. “Aquest edifici ha estat abandonat molt de temps. Millor que s’hi facin pisos que continuar així”, afirmen. Només el temps dirà si aquest serà el punt d’inflexió per recuperar la història esborrada de l’antic casino o si aquesta tornarà a guardar-se en un calaix a l’espera d’una nova oportunitat per fer-se un lloc en la memòria històrica del barri.


La masia desapareguda de Can negre

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre.

La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià.

Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.

Compartim amb vosaltres l'imatge que testimonia com era la seva arquitectura fet per

Can Negre l'any 1951.


ENLLAÇOS






Bibliografia:

MAÑÉ SÀBAT, A., Finques i masies del vell Sarrià. El Mirador - Jaume Gras i Bartrolí, Vilamòs.
NAVARRO MOLLEVÍ, I., 1993. Masies de Les Corts: Torres, masos i altres cases, Arxiu Municipal del Districte de Les Corts, Barcelona.


Edifici de vivendes SEIDA, de Francesc Mitjans.

Es tracta d'un bloc aïllat de vivendes que està situat en un dels costats d'una illa triangular. L'edifici de vivendes es desenvolupa en una longitud de més de cent metres, i disposa de sis "caixes" d'escala que proporcionen accés a dos vivendes per replà cada una.


Situació


El bloc presenta dos façanes molt diferenciades, en funció de la seva situació. En la façana que dona a carrer dominen les grans superf´cies vidriades i les tarrasses, que ocupen la totalitat de la façana. El gruis de les tarrasses forma "brise-soleil", que es va interopin de forma alternativa mitjançans pèrgoles practicadas al portell.


Plantes

Planta d'anàlisis i façanes


La façana posterior està en forma de retranquieg amb uns patis exteriors que permeten augmentar la superfície de ventilació i així evitar els patits patis interiors.

L'estructura de l'edifici es de pilar i bigues de formigó armat amb un porxo a doble altura que l'eleva sobre xanques.






Casa Joan Vilagut

Caseta entre mitgeres de planta baixa i terrat, de l'any 1904, obra del reconegut arquitecte modernista Bonaventura Conill Montobbio (Barcelona, 1876-1946).

La façana, simètrica, s'estructura en tres eixos marcats per les obertures, ressaltats amb parelles de pinacles que serveixen per delimitar les baranes del terrat.

Tot plegat adornat amb trets netament modernistes, tant en els estucats com en les baranes i reixes de forja, amb una falsa policromia afegida durant la restauració de 1990.













Reforma i Ampliació del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports

La seu del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins ocupava un habitatge unifamiliar aïllat en un solar molt petit situat al barri de Les Tres Torres. La reforma i ampliació de la seu es va plantejar amb una exigència que condicionava de manera determinant el projecte. Aquesta era la construcció d’una sala d’actes amb capacitat per 150 persones.





Donades les dimensions de l’edifici a ampliar i del solar, l’única solució possible era la d’ubicar dita sala en planta soterrani ocupant el subsòl del pati frontal de l’edifici existent. Per tal de resoldre de manera funcional els accessos a la sala i donar una  resposta adequada a les necessitats d’evacuació es va dissenyar la reforma i ampliació eliminant l’escala de l’edifici existent. Aquesta es va desplaçar a la nova construcció conjuntament amb l’ascensor i els servies higiènics de cada planta. D’aquesta manera, s’alliberava de circulacions verticals l’edifici vell destintant-lo a zona noble de planta baixa, i a oficines la resta de plantes.




Els tancaments exteriors responien a una plantejament inicial de respecte a l’edificació existent, mantenint el revoc, pintura i fusteries originals, excepte en el cos central, en el que la modificació radical va fer necessari un tractament d’alumini. L’edificació nova es va resoldre amb obra vista de totxo premsat agafada amb morter de cal.


Els paviments escollits fores el marbre travertí en el zona de la nova construcció, el parquet de tarima clavada de fusta d’Iroko en les zones nobles i el sintètic de PVC en les oficines.

L’estructura de la sala d’actes soterrada es va resoldre mitjançant una volta de formigó armat subjectada pels murs laterals de contenció de terres. La volta es va deixar de formigó vist utilitzant per l’encofrat planxes de canyís.



Construcció de 4 baixos cantonada Rosales-Calatrava

L'any 1931 es concedía el permís per a la construcció d'uns cuatre baixos i una tanca just a la cantonada del que ara és el carrer Calatrava i el carrer Rosales.

El projecte original plantejava cuatre vivendes en renglera d'una sola planta (baixos) i una de elles en xamflà.

Actualment i per sort aquest conjunt, (que està "abraçat" per una nau industrial d'aquells temps, any 1911"), constructiu encara es conserva i forma part del programa de protecció arquitectònica tal i com estipula el POUM de Barcelona i PGM aprovat inicialment l'any 1976.

No ens podem imaginar com seria el nostre barri si altres consjunts o cases aïllades com aquestes haguèssin passat a formar part del programa de protecció arquitèctònica ja que si el barri ara és bonic i tranquil encara ho seria molt més.

ACTUALITAT







ANY 1931



L'edifici del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

La junta presidida pel Dr. Trias de Bes acordà el 1964 la construcció d’un nou edifici col·legial. Els espais al Casal del Metge, la casa gran de la medicina catalana des del 1931 a la Via Laietana, eren insuficients per als serveis professionals i de lleure dels més de 5.000 metges col·legiats.

L’adquisició d’un solar al passeig de la Bonanova fou objecte de controvèrsia entre els col·legiats, més per la llunyania del centre i la fidelitat al significat del Casal que no pas pel finançament de l’obra, que es féu mitjançant crèdit i no aportacions col·lectives dels metges.
L'edifici en construcció.
El concurs fou guanyat el febrer de 1965 pel projecte presentat per Robert Terradas Via, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i Jordi Adroer Iglesias, catedràtic a la mateixa escola. Influïts per la revolució estètica dels seus mestres racionalistes, Terradas Edifici del COMB en construcciói Adroer afegiren al seu projecte la vanguàrdia constructiva europea del moment.

L'edifici en l'actualitat.
El resultat arquitectònic fou singular en aquell context d’aïllament i desinformació del franquisme. La sintaxi arquitectònica es mostra en un joc de volums que va més enllà de la funcionalitat interior que l’edifici referma. L’edifici s’ennoblí amb la incorporació d’un mural del pintor Joan Vila Grau realitzat pel ceramista Jordi Aguadé Clos.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.
Exposició durant el "Día del Urbanismo".
De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.
Projecte original.
Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.